Jo: comencem per explicar el fet que estic utilitzant la tècnica de l’entrevista per a escriure sobre la meua obra. Aquesta fórmula em permet donar peu i també, de vegades, divagar, deixar un determinat assumpte per a, després, tornar sobre aquest, canviar de tema, totes aquestes coses que estan permeses en una entrevista, però que serien estranyes en el manifest d’una artista. Jo: vull parlar sobre la sèrie de fotografies de l’exposició de l’IVAM que formen part d’Àlbum (2003-2006). Es tracta d’autoretrats que recreen ta mare, pare, germà, germana, tio, avi i àvia i a tu mateix als dèsset anys. Com naix aquesta idea? Jo: en 2002 havia estat mirant una vella caixa de fotografies, simplement per a passar l’estona. Les fotos comprenien diverses generacions de la meua família i amics. Em vaig trobar amb una de ma mare; era una imatge que em resultava molt familiar, només que ella encara no era ma mare perquè el retrat es va fer en els anys cinquanta, una dècada abans que jo nasquera. De xicoteta havia mirat i remirat aquesta imatge i en els anys que vindrien li havia afegit anys en la meua imaginació fins a arribar a la mitjana edat. En 2002, per primera vegada, vaig veure en la foto una dona que era molt més jove que jo. Jo era major, amb trenta-huit anys, subjectant una imatge de ma mare als vint-i-tres anys. Va ser una revelació, com si els meus ulls s’hagueren convertit en lupes, i va ser en aquest moment quan vaig decidir transformar-me en ella. Recapacitar sobre la meua sensibilitat acabada d’estrenar i també tractar de familiaritzar-me amb aquesta jove dona representant breus moments de la seua vida, encara que no sabera res d’ella en aquesta època. Desconeixia quins eren els seus somnis o les seues decepcions, les seues batalles, etc. La meua impressió al mirar la fotografia és que era bella i feliç. A partir d’açò vaig construir una imatge d’algú prou innocent i ingenu. Des del principi sabia que volia portar una màscara que fóra esculpida per a semblar-me 11 a ella en aquest moment de la seua vida, només se’m veurien els ulls a través d’uns forats. Hi ha alguna cosa desconcertant en el fet de mirar el que sembla carn però en realitat és silicona congelada en una expressió de naturalitat. Ara pense en aquest retrat com si fóra la fotografia original. Em pertany i li he transferit la meua identitat. Jo: va ser idèntic amb la resta de membres de la seua família? Jo: va ser així amb mon pare, el meu tio, la meua iaia i el meu iaio, a ningú coneixia en el moment de les fotografies, fetes a finals de la seua joventut, quan es trobaven al principi de l’edat adulta o, en el cas dels meus iaios, en la mitjana edat. Però, per descomptat, coneixia el meu germà, la meua germana i a mi mateix. La fotografia del meu germà està basada en una instantània que va fer ma mare. Sempre em va encantar aquesta fotografia perquè continua semblant molt actual, es va fer en 1990. Recorde haver-la vist llavors i voler fer una obra d’art a partir d’aquesta, però no sabia què. Al veure-la, es podria pensar que era una imatge feta pels amics del meu germà en compte de per sa mare; està immortalitzat en un moment privat, raspallant-se el pèl i preparant-se per a eixir a la nit amb els seus amics. És el contrari al retrat d’estudi de ma mare, on tot estava meticulosament preparat. Ací veus un xic jove amb tots els seus detritus al voltant, la roba escampada damunt del llit, una JJO:: JJO:: JJO:: Gillian Wearing
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above