entre el mite i l'espant. el mediterrani com a conflicte 59 la pèrdua d’horitzons i a la recerca d’aquells pressupòsits que no trobaven en el seu espai i, d’una altra, la màgia d’allò llunyà i excepcional transfigurat en una regió del desig, un desig que es constituïa com incomplet, irrealitzable, perquè remetia constantment a una alteritat insatisfeta. En el segle XVIII començà aquesta tradició cultural coneguda com Grand Tour, segons la qual l’educació d’un jove aristòcrata no es considerava completa sense la visita als llocs de l’antiguitat per a contemplar in situ la bellesa del llegat grecollatí. Es creia que el Mediterrani era una font de bondats de dos classes: físiques, perquè curava el cos, i psíquiques, perquè les obres d’art provocaven accions morals positives i milloraven l’esperit de les persones. Així, quan en el segle XIX la societat del nord d’Europa estava experimentant profunds canvis socials i econòmics, molts artistes i intel·lectuals van mirar cap al sud en busca de l’Arcàdia perduda, per a la qual cosa la influència del llibre Viaje a Italia, 1816, de Goethe, va ser fonamental. Buscaven un paisatge bucòlic, un lloc idíllic d’eterna primavera amb camps banyats pel sol i esquitxats de ruïnes clàssiques al mig de les quals habitava, encara, gent senzilla que continuava vivint segons les lleis que marca la naturalesa. Es tractava d’un viatge iniciàtic, de regeneració, en el qual cada visitant posseïa una raó diferent per a encaminar-se al sud: podia ser la contemplació de les ruïnes clàssiques, els efectes beneficiosos del sol, la recerca d’amors prohibits… El desenvolupament econòmic i la industrialització del món occidental van comportar un important èxode rural i un augment molt considerable de la població de les grans ciutats,
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above