creue… per tant existisc 140 el text en l’àrea de l’Estret de Gibraltar i en les comunitats europees, magribines i subsaharianes que el protagonitzen. La major part de les pràctiques culturals que ací s’analitzen s’han gestat i presentat tenint l’àmbit “art” com a lloc de desenvolupament i referència, encara que no falten treballs duts a terme per col·lectius o en col·laboració amb les comunitats afectades. Són, totes, diferents “maneres de fer” que participen en el que Paloma Blanco descrivia en el catàleg de l’exposició titulada Ninguna persona es ilegal. 10 años de arte europeo y norteamericano como reacción de artistas y movimientos sociales a la situación de las corrientes migratorias, que va comissariar per a La Casa Encendida (2003); a saber, “la capacitat de l’art per a produir imaginari: reelaboracions de la memòria, contraprestacions capaces de jugar amb les imatges que l’espectador produeix, i construccions de les identitats i “quefers” antagonistes …, formació de posicions de subjecte, de noves agències i “agenciaments”, de sòlids nodes d’intervenció sobre “la realitat”4. L’emigració (i l’exili) a Espanya ha sigut representada en les arts plàstiques de manera ocasional. Disposem de pocs testimonis realitzats durant el període de la modernitat; però, a pesar de l’escassetat, la nostra cultura material ha preservat brillants aportacions, com ara la pintura social huitcentista, les fotografies de l’exili espanyol després de la Guerra Civil o les imatges de la immigració d’espanyols i espanyoles a Europa i Amèrica durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. En el cas de la nostra realitat més immediata, tem que el referent més pròxim el trobem en un treball pioner, i únic en la seua època. Em referisc al film Viaje a la explotación (1974), un documental
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above