130els mediterranis: mirades enfrontades estan al servei de les necessitats bàsiques. Quan tot l’interés de la política migratòria és conceptualitzar la immigració en els temps de crisi com una amenaça d’ordre públic i fins i tot de seguretat, de defensa, s’entén que exigisca la institucionalització d’instruments d’excepció, com els camps d’internament, la utilització de forces armades o anàlogues (el sistema FRONTEX) i la criminalització d’immigrants. Sobre aquesta base s’assenta una lògica jurídica que desgraciadament ha calat en l’opinió pública i que “justifica” limitar, reduir, eliminar drets fonamentals als immigrants i refugiats per la seua condició de tals. Pitjor encara, en aquest procés d’estigmatització es nega als refugiats fins i tot el dret a ser-ho, el dret elemental a demanar asil. A més, aquesta política de fronteres imposa una vella lògica territorial estatal, al servei d’unes nocions de mercat i de poder, de sobirania, inclús, que són ja caduques: perquè aquesta versió de les fronteres viola la lògica universalista de la globalització jurídica i política, que segueix la via del cosmopolitisme jurídic, almenys pel que fa a l’igual reconeixement dels drets humans universals i de les seues garanties. Una via en què es mostra l’oxímoron d’una noció de sobirania estatal que encara hui pretén posar-se per damunt de les exigències de l’estat de dret, és a dir, del sotmetiment al Dret, començant pels drets humans. Insistiré. El més greu, al meu entendre, és que aquesta política de fronteres és violència que viola, danya els més vulnerables davant del Dret, els que no són ciutadans, els refugiats i amb això viola el dret mes elemental, el dret a tindre drets: l’asil. Per això, com demostra l’existència dels CIE i sobretot dels camps externalitzats, com acredita la voluntat d’anul·lació del dret d’asil
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above