116els mediterranis: mirades enfrontades l’econòmica i la política, que té potencialment el Mediterrani. Els noms de Cartago, Alexandria, Atenes, Sicília, Creta, Tir o Biblos, és a dir, sobretot de la civilització fenícia púnica o de l’imperi d’Alexandre III de Macedònia, , el deixeble d’Aristòtil i fill del rei Filip, són antecedents que permeten explicar el mite del Mediterrani com la mar central, i inclús el centre del món, sempre que no oblidem la tendència que fa que tot imperi, en qualitat de tal, es definisca com a "imperi del centre".4 És curiosa l’evolució d’aquest paper definitori, central, que té el mite del Mediterrani per a la pròpia identitat europea, és a dir, la relació entre el paper cultural, econòmic i polític del Mediterrani i la missió que, en cada moment, s’atribueix Europa a si mateixa. Sobretot perquè no seria arriscat proposar que, històricament, l’autocomprensió d’Europa no es pot entendre sense la referència a la diferent visió atribuïda al Mediterrani. És impossible oblidar l’aportació a aquest respecte de l’escola dels Annals i, en particular, del gran F Braudel.5 És cert que la dimensió global que adquirirà Europa —les potències europees— a partir de finals del XV i que s’estendrà fins a la primera mitat del XX està lligada al declivi del Mediterrani com a mar vital (Espanya, Itàlia i, en menor grau, França), en pugna amb les potències atlàntiques (primer Portugal, prompte el Regne Unit i els Països Baixos), cosa que representarà la centralitat d’aquest Atlàntic i dels pobles del nord,6 que, amb l’excepció del Regne Unit, molt prompte present com a aspirant a l’hegemonia, són sobretot els de la MittelEuropa i només més tardanament els pobles del nord, els dels mar del Nord i els escandinaus al voltant del Bàltic.
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above