100quan el mite engendra i'espant condemnada a convertir-se en una immensa massa de desplaçats interns o refugiats de Palestina, de l’Iraq, de Síria, per conflictes que la comunitat internacional no té voluntat política de resoldre o ha intervingut directament a crear-los; víctimes massives i no comptables de les excrescències radicals que el despotisme local i la ingerència occidental han creat, ja s’anomenen al-Qaeda o ISIS; objecte d’una islamofòbia que no vol pronunciar-ne el nom. Les revolucions ciutadanes del 2010-2011 van significar la primera gran esperança de les actuals generacions àrabs. Un moment crític en el transcurs històric d’aquestes societats. No es va limitar a una revolta popular, ni a un sublevament social per les pèssimes condicions socioeconòmiques de la seua existència. Va ser una demanda ferma de gaudir de drets de ciutadania, d’exercir la seua sobirania i la seua dignitat humana. Aquest moviment ciutadà va ser fruit d’una dinàmica interna, pròpia, autòctona. Ningú els estava “alliberant” amb tancs i cants de sirena. Per a sorpresa probablement d’alguns, als àrabs els agradava la democràcia. Però l’origen de la sorpresa procedia de l’error d’identificar règims amb país, i de no prestar atenció a les enormes dinàmiques de canvi i maduració ciutadana que les dones, els joves i la major part de la societat estaven realitzant des de feia anys en aquests països, a pesar del despotisme que els governava. Una ruptura política de tal dimensió exigia modificar els paràmetres substancials de la política occidental en aquesta regió. Deixar d’entendre l’statu quo com a sinònim d’estabilitat, cosa que només havia engendrat ràbia, humiliació, pobresa, extremismes. Afrontar que es podien tindre bons aliats però no clienteles. I això tenia moltes conseqüències en aquesta part del món.
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above