aconseguir. I quan vaig eixir de la presó ens casàrem. Vam tindre un xiquet preciós. El problema era que, aquesta persona que sóc realment, la persona en el meu interior, no la podia mostrar a ella. No tenia control sobre els diners, no podia parar de gastar. I així ens vaig posar en un deute, no era una vida segura per a ella, saps? Teníem un fill que era el més preciós del món. I això es fa molt... jo la vaig apartar de mi. Vaig apartar el meu fill de mi. Així que ella se’n va anar – es va anar al seu país. Així que ara no tinc amics a qui puga considerar amics. Sí, tinc coneguts, hi ha gent a qui conec, gent amb qui parle. Però no són els meus amics. Treballe, tinc una ocupació. El difícil d’aconseguir treball quan estàs en la meua posició és que sempre has de declarar que has comés un delicte. I ja et pots imaginar que si vas a un lloc de treball i comences a dir a la gent el que has fet, no aconseguiràs el treball, ningú en el món et va a contractar. A més, no tinc cap classe de qualificació. És com, vaig a una entrevista de treball, amb el meu vestit i les meues bótes, i m’assec allí i mentisc sobre les qualificacions que tinc. Pense en les més bàsiques, com les matemàtiques, llengua, religió, i coses així, i fingisc que les tinc. M’invente col·legis, m’invente instituts a què he anat, i part d’ací. Així que vaig allí, sóc agradable i educat i... i ells creuen que sóc la polla quan parle, creu-me. I així amb si l’entrevista, amb si el treball. Treballe, i el graciós és que, ho cregueu o no, treballe en atenció al client, que tracta de resoldre els problemes de la gent, així que quan cride algú has de ser molt amable, has de ser molt educat amb la gent. I ells creuen que sóc meravellós, creuen que sóc fantàstic, la persona que sóc, parle amb ells, solucione els seus problemes, intente esforçar-me, de veritat que em trenque l’esquena per ajudar la gent. I em pregunte què pensarien si conegueren al meu jo real. Quan et passen a algú en un servici telefònic d’atenció al client, vaja, parlaràs amb Kevin, un exassassí que ha passat per açò, ha passat per allò, ha estat ací, ha estat allà, ha fet açò i allò altre, ha enviat a l’hospital a més de u, em pregunte quina seria la seua opinió real, què pensarien realment. I fins i tot en el treball, hi ha moltes coses que no entenc. Hi ha moltes coses que han ocorregut al món exterior sobre les quals he hagut d’intentar posar-me al dia, he hagut d’intentar recuperar una memòria, he hagut d’intentar inventar-me 79 un passat, una història sobre on he estat, sobre què he fet. I afortunadament la gent accepta la meua història, accepta el personatge que he adoptat. Algú es va girar i em va veure l’altre dia quan estava en el treball, i jo estava un poc deprimit, i em va dir “Vinga, col·lega, no m’agrada veure’t trist, eres un dels tios més alegres en aquest treball.” I això em va fer somriure un poc per a mi mateix perquè quan isc del treball, tem tornar a casa, perquè quan vaig a casa tinc un xicotet estudi, on practique les meues aficions, on jugue a la Play Station. No isc a beure amb gent, no isc a socialitzar amb gent perquè la part de Londres d’on sóc és prou violenta i, sí, m’he ficat en un parell de baralles – això és el que passa amb el futbol. I, sé que si em torne a ficar en problemes, o si sóc un risc, la qual cosa ells veuen com un risc per a la societat, podria tornar a acabar en la presó. Així que tinc por de buscar ajuda, tinc por d’acostar-me a algú, tinc por d’anar a teràpia o alguna cosa així perquè si les autoritats s’assabenten que estic patint aquesta depressió, que estic així d’angoixat, o el que siga, podrien manar-me a la presó una altra vegada, fàcilment. Així que el jo real, ara mateix, a pesar del treball i del fet que tot el món pense que sóc sociable, feliç, aquest personatge alegre, el jo real és algú que sent sol – així és com em veig jo – em sent sol, en una habitació fosca, i em mire a mi mateix. Sóc com una criatura retorçuda, deforme, amb talls, cicatrius, ferides. Faig sons com els d’un animal ferit, a què han retorçut. Sóc lleig, estic cobert de merda, estic porc, brut, greixós, fastigós. Estic ficat en un món dels meus propis excrements, supose. I així em veig a mi mateix. I la persona que em mira és també el carceller, és també el guardià, el que guarda a eixe, eixe horrible monstret amagat. Intenta fingir, per al món exterior, que tot va bé, que tot va genial. Perquè sap que si una sola persona vera a eixe horrible animalet retorçut en eixa gàbia, llavors el seu món sencer s’afonaria perquè no tindria treball, la gent amb qui parla en el treball no voldria tornar a parlar amb ell, ho perdria tot. I sí, el que tinc, tot el que tinc està construït sobre mentires. Tot el que tinc està construït sobre mentires. Però és només per les meues mentires, és només perquè amague coses, en realitat, al cap i a la fi, que almenys tinc ocupació, treball i puc parlar amb gent, perquè sense aquestes mentires, sense aquesta persona falsa que sóc, no tindria res de res.
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above