eixim fora, i recorde apalissar a aquest xic fins que el vaig deixar panoli. Vaig arribar a un punt en què el vaig agafar per les orelles i el vaig colpejar el cap contra el ciment. Estava tan cabrejat, tan fora de mi. I llavors van eixir els professors i ens van separar i em van dir: “què fas?, estàs equivocat”, etc... etc... I tot això. I després l’endemà el seu col·lega va voler barallar-se amb mi perquè li havia donat una palissa al seu col·lega. Així que li vaig dir: “Val, sí, em pareix bé, cap problema.” I li vaig fer el mateix a ell. Li doní una palissa a ell també. I supose que això em va alterar, convertir-me en l’amo. Ningú tornaria a acaçar-me. I així, vaig arribar a un punt en què anava pel col·legi ficant-me amb el perdonavides i pegant als perdonavides, i mirant la gent de forma diferent. I mentres camine per ací encara volia... encara necessitava que algú m’abraçara, que tinguera contacte físic amb mi. Però vaig mantindre això a ratlla, ho vaig amagar. Perquè llavors jo era el cap i no necessitava ningú, col·lega, era l’amo. I va arribar un moment en què, en un dels meus informes escolars, encara ho recorde, un professor havia escrit que, tant els alumnes com el personal se sentien amenaçats en la meua presència. I em sentia molt orgullós d’això. Com que, saps, que això era genial. I els meus pares mai van veure l’informe escolar perquè el vaig tirar. I així, continuava sent el cas que, en el col·legi, fingia ser un tipus dur i poderós, fingia que ningú podia fer-me dany, i després tornava a casa amb els meus pares i em convertia en un adolescent submís que aguantava palisses i coses així. I després quan vaig complir els 16, en la meua festa d’aniversari, el meu padrastre em va trencar el nas perquè va dir que m’estava fent massa gran per a les meues bótes. Així que em va donar una punyada en la cara. El tipus pesava més de 100 quilos, i una punyada seu de ple en la cara, perquè sí, em va trencar el nas, hi havia sang per tots els costats, i vaig plorar. I poc després d’això, record una nit, els meus pares sempre es burlaven de mi, sempre feia les coses mal, sempre em criticaven, sempre m’insultaven. I llavors una nit recorde que hi havia una discussió molt llarga, i ma mare em va dir que si jo no haguera nascut, ella i mon pare encara estarien junts. Ara que ho dic, una vegada ma mare em va dir que va intentar deixar-me a l’hospital i que va ser mon pare qui va haver d’anar a per mi. No sé si això serà veritat o no, 78 però em va impactar molt. I, així, recorde que vaig haver d’eixir de casa, necessitava allunyar-me de tot. Així que vaig eixir. Necessitava allunyar-me de tot, de veritat. I després d’una hora caminant, donant voltes i voltes, em vaig trobar amb un tipus... Em vaig tornar boig, em vaig tornar molt boig. I sense cap provocació, sense cap, res de res, el vaig atacar. I això, això no és quelcom del que m’enorgullisca. No és quelcom de què m’alegre. És quelcom que he de traure’m de dins. De veritat li doní a aquest tipus una palissa de mort. Em vaig llançar contra ell, a pesar que ell em demanara que parara, a pesar dels crits, dels crits i tot, vaig acabar matant a tipus d’una palissa. I després, i després... recorde arribar a casa i no dir-los res als meus pares, no li vaig dir res a ningú. I recorde veure tota la informació en els periòdics locals sobre el que havia passat, i els periòdics ho contaven com - saps com quan un xiquet i tu trobeu una revista pornogràfica i els mostreu als vostres col·legues tot el que inclou, i esteu en pla: mira açò, mira açò...? Amb tot eixe entusiasme – pareixia que era així com els periòdics ho contaven. Com, uns xiquets entusiasmats per quelcom que havien sentit i que no entenien, com quelcom que no captaven, però eh!, era emocionant i farem açò, farem allò altre. I recorde veure això i simplement intentar amagar-ho de tot el món, sense dir-li res a ningú. Al final, unes dos setmanes més tard, la policia em va agafar. En un escorcoll aleatori. I em van situar en l’escena del crim amb l’empremta d’una bóta. I així, el meu destí va quedar marcat. Vaig estar a la presó preventiva durant nou mesos abans del juí. I, estranyament, en el jutjat, recorde que ma mare es va donar la volta i va dir que m’havia vist el matí següent cobert de sang. Vaig confessar, i als 16 anys em van condemnar a ser detingut amb la vènia de Sa Majestat. Vaig ser a la presó. Vaig complir 13 anys. En la presó, supose que quasi al final de la meua sentència, em vaig apuntar a una revista d’amistat per carta. I, només una persona en la meua vida, només una persona en eixe moment, una xica a qui escrivia, me’n vaig fer amic i li vaig contar tot sobre mi, i ella no va arrancar a córrer. No em va jutjar ni em va condemnar, ni res d’això. Em va recolzar, en el bo i en el pitjor. Durant tot el temps que vaig estar només, de les tres o quatre persones a qui havia vist intentar suïcidar-se en la presó, dos d’ells ho van
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above