social. Aquesta va ser una forma molt lliure de dividir les dos pel·lícules, sabia que la gent que es presentara als anuncis no encaixaria en aquests estereotips perquè la gent no sol fer-ho (gràcies a Déu); això ho he descobert en tots els treballs que he realitzat: la gent és molt més profunda i complexa, bona i intel·ligent que qualsevol personatge de ficció o estereotip nacional. En Fear and loathing vaig gravar en motels i en un tràiler; era la primera vegada que filmava un dels meus vídeos de confessió en distintes localitzacions. Volia captar l’atmosfera cinematogràfica d’una ciutat com Los Angeles. Jo: també ha viatjat fora en busca de distintes localitzacions per a la pel·lícula We are here (Estem ací), 2014. Jo: Podria dir-se que la de We are here ha sigut una gestació llarga. La pel·lícula es desenvolupa on vaig créixer, en les West Midlands. Sempre he volgut gravar en aquest lloc perquè tinc records del paisatge. Si passes amb cotxe per la zona ni tan sols et detindries, però a mi tot em fascina. Amb els anys he reimaginat l’espai, així que quan vaig tornar i lluïa molt més verd i gran, no vaig poder connectar algunes parts amb els meus records. En 1997 vaig tindre la idea de fer una pel·lícula basada en una reunió amb els meus companys i amics del col·legi, volia hipnotitzar-los i recrear escenaris dels nostres anys adolescents. Vaig fer una sessió de prova amb un hipnotitzador en dos ocasions, una en una situació de grup per a veure quins amics podrien ser hipnotitzats i una altra en què l’hipnotitzador ens va fer preguntes individualment. La veritat és que no va funcionar; hi ha unes quantes limitacions quan s’és hipnotitzat. És més lliure i senzill simplement donar instruccions a algú. Vaig posposar el desenvolupament de l’obra perquè els resultats em van paréixer decebuts, però sempre va haver-hi alguna cosa que volia revisitar d’alguna forma. We are here està basada en un llibre d’Edgar Lee Masters titulat Spoon river anthology que consisteix en poemes curts que ixen de boca de persones que, a manera d’epitafi, ens parlen des de la tomba. Vaig filmar els habitants de les West Midlands recitant els seus remordiments, les seues pèrdues i les seues culpes, com si també hagueren tornat d’entre els morts. Totes les localitzacions que vaig usar tenien algun significat per a mi i totes les històries comptades pels participants contenen temes universals que ens persegueixen a tots. La localització de la seqüència final és un club social a què anava d’adolescent. Tots els participants arriben per a reconciliar-se, el retrobament dels morts, un cor en harmonia amb els seus records. En l’escena final veiem a una blanca que alça el vol i abandona l’arbre en què estava posada. Segons la superstició, les blanques representen la pena. Les blanques també són conegudes per tindre un costat compassiu, perquè participen en els seus propis rituals de dol, i deixen corones d’herba com a comiat a amics volguts. Jo: hem parlat molt de la seua (la nostra) obra més recent. Vull acabar aquesta entrevista parlant d’una nova peça que encara no s’ha presentat en un museu o galeria, Your views (Les teues vistes). Jo: vaig començar aquest projecte en 2013 perquè havia estat pensant en una vella imatge que havia pres en els setanta a través de la finestra de l’habitació de ma casa a Birmingham. Pensava que tenia unes vistes fantàstiques: veia una autopista 19
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above