pinta de cervesa, les claus i un bolígraf sobre l’estant de la finestra, cintes de VHS i productes de neteja en la taula. És un quadre. Trobe fascinants aquestes instantànies imperfectes i espontànies, perquè ens donen pistes sobre la identitat d’una persona, els seus interessos i desitjos. Amb molt esforç, vaig recrear l’escena i vaig anar en contra de la naturalesa de la fotografia: en aquesta ocasió no vaig deixar res a l’atzar. Aquesta va ser la fotografia que més em va costar fer, perquè havia de portar un vestit en la part superior del cos, que es va esculpir per a simular el pit del meu germà, els seus braços i mans, i era molt gros i pesat. Vaig pensar que no duraria més de deu minuts, però em va portar quatre hores i mitja fer la fotografia que volia, i em va deixar amb un intens dolor de muscles durant uns quants dies. Jo: ha creat diversos autoretrats a distintes edats, en concret estic pensant en Self portrait at 17 years old (autoretrat als dèsset anys), Self portrait at 27 years old (autoretrat als vint-i-set anys), Self portrait of me now in mask (autoretrat ara amb màscara) i Me as an artist in 1984 (jo com a artista en 1984). Jo: tots tenim molts jos, físics i mentals. Els nostres cossos i rostres canvien amb el temps i queden modelats pel temps i les circumstàncies. Ja no sé com és viure en el cos d’algú de vint-i-un anys o el que és tindre menys coneixement del que tinc ara. Però recorde vívidament estar en un pis en Earls Court a principis dels huitanta; era llogat, fosc i humit, tenia caragols i florit a les parets. Però era jove i m’entusiasmava viure al centre de Londres, res no importava. Compartia habitació amb la meua amiga Kimberley i mentre treballava com a secretària per un sou baixet, me les arreglava per a fer les obres que subjecte i mostre en la fotografia. Per a la imatge vaig recrear el dormitori en el meu estudi. Va ser molt divertit refer les obres, va ser un poc com una teràpia de regressió artística, simulant males pintures i escultures, oblidant-me de tota habilitat artística que haja pogut adquirir amb els anys. Si no fóra per aquesta instantània, testimoni dels meus primers passos com a artista, podria haver-me oblidat de quan l’art es va convertir en una obsessió per a mi. La meua memòria no hauria produït tal resultat i em sembla interessant que les imatges que fem de nosaltres mateixos ens ajuden a embastar la nostra narració històrica. Una cosa que no puc recordar és el que estava fent abans o després d’aquesta fotografia, el que va passar durant la resta del dia o la setmana. Tota aquesta informació s’ha perdut, recorde diversos esdeveniments de l’època en què vivia allí però no de forma cronològica. Així que en realitat no sé el que estava pensant en aquest moment, per què es va fer la imatge, en què estava pensant quan la vaig veure. Quan vaig retrocedir en el temps, aquesta va ser la imatge més estranya que vaig fer, perquè en veritat sentia la màscara en què s’havia transformat la meua pell i vaig tindre una connexió molt forta amb la persona que era. Crec que és degut al fet que havia arribat a una edat en què era vertaderament independent i prenia decisions com les de crear art. Quan em vaig llevar la màscara al final de la sessió, la meua cara em resultava estranya i me n’adoní que hi havia un gran abisme entre el meu jo de llavors i el meu jo d’ara. Podia connectar-me amb aquesta persona, però no ser aquesta persona de nou. Jo: també hi ha tractat l’envelliment en la seua obra més recent, Rock ‘n’ roll 70. 13
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above