En un xicotet espai de temps, entre 1967 i 1969, Nauman va desenrotllar una producció 4 fílmica i videogràfica extensíssima en la qual es van distingir tres etapes: les pel·lícules realitzades en Mill Valley, a Califòrnia; els vídeos duts a terme durant la seua estada en Southampton, Nova York, i pel·lícules realitzades a Los Angeles. Tots estos microconjunts de producció van tindre per eix central el cos de l’artista com una espècie d’unitat de mesura a través de la qual experimentar i indagar sobre el moviment i l’espai, sobre el so i el temps. Durant l’hivern de 1967-1968, Nauman va executar el primer d’estos blocs de producció en el seu estudi de Mill Valley. Entre les filmacions, en van destacar quatre: Bouncing Two Balls Between the Floor and Ceiling with Changing Rhythms; Dance or Exercise on the Perimeter of a Square (Square Dance); Playing A Note on the Violin While I Walk Around the Studio; Walking in an Exaggerated Manner Around the Perimeter of a Square. En estes pel·lícules en blanc i negre de menys de deu minuts de duració, Nauman es va concentrar a transformar una activitat diària, com és caminar, en art. Va tindre interés a seguir un guió estricte de moviments successius, concebuts com a xicotets fragments de duració estipulada, que va practicar metòdicament abans de filmar-los. El resultat va ser la creació d’una tensió extraordinària entre els estats de mobilitat i immobilitat. A més, va situar la càmera en un lloc fix, enfocant un punt determinat del seu estudi i, en conseqüència, la seua acció o el seu cos van quedar retallats. Gràcies a estos dos elements metodològics, Nauman va aconseguir introduir, d’una banda, la imatge blanca en què només se sentien els sons ambientals dels seus moviments sense que estos es pogueren veure, i, d’una altra, va convertir el seu cos retallat en una abstracció, en un ser anònim. Nauman va tindre la intenció de mostrar estes pel·lícules de 16 mm com a bucles, perquè el públic poguera entrar i eixir en qualsevol moment sense tindre la sensació d’haver-se perdut quelcom. A més, tant la imatge com el so en bucle va evitar que se’ls atribuïra qualsevol sentit narratiu. La música i la dansa van constituir un suport fonamental per a definir el procés creatiu d’estes primeres obres. La música dodecafònica, base de les interpretacions
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above