artificials (aplaudir fent música); el gest físic (expressions facials, manipulacions del cos, dansa), i l’extensió de qualsevol o de tots estos per mitjans artificials o tecnològics”2. Va convertir el seu cos en subjecte i objecte de representació, portant-lo fins als límits més extrems de l’acció física. I tot això ho documentava a través de les seues pel·lícules i vídeos per a provocar la reacció emocional del públic, perquè per a ell el nostre comportament provenia d’un intercanvi dialèctic amb el món que ens rodejava. Una de les seues primeres obsessions va ser la de “saber com procedir per a ser artista”, una pregunta que va trobar latent en l’alcohòlic escriptor protagonista de la novel·la de Malcolm Lowry, Fosc com la tomba en què jau el meu amic3, el principal problema de la qual va ser descobrir en què consistia la seua professió, quan acabar els seus llibres i com tractar amb els seus editors. En aquell moment, Nauman impartia classes en el San Francisco Art Institute (SFAI) i havia llogat l’estudi de William T. Wiley, un dels seus professors en Davis, mentres este viatjava per Europa. Allí va determinar posar-se a prova, conéixer els límits de control procedents tant de l’interior, de la seua pròpia ment i del seu cos, com de l’exterior, del món, del social i del polític. En eixa tensió equilibrada del coneixement, de confrontació i de confusió, va ser on va experimentar les emocions més sinceres. Va buidar el seu estudi i va documentar durant un mes com fer art amb unes quantes tones de farina –Flour Arrangements–, tantejant les possibilitats de manipular-la dia rere dia: “Pense en això com entrar en l’estudi i estar involucrat en alguna activitat. A vegades funciona que l’activitat implica fer algun treball, i a vegades que l’activitat en si és l’obra”4. Les seues primeres pel·lícules es van desenrotllar en este sentit, evidenciaven la seua activitat en l’estudi, eren un document, es constituïen en reptes, es traduïen en una teràpia personal on l’artista posava a prova la seua capacitat per a resoldre problemes i enfrontar-se a situacions desconegudes. 2. Tucker, Marcia. “PheNAUMANology”, Artforum 9, núm. 4 (desembre 1970), pàg. 38. 3. Sharp, Willoughby. “Nauman Interview”. Originalment publicat en Arts Magazine, març 1970. Recopilada en Morgan, Robert C. (Ed.) op. cit.., pàg. 239. 4. Ibíd. pàg. 242. 3
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above