dels distints músics del moment, havia eliminat la visió jeràrquica dels tons i semitons de l’escala musical. Era la mateixa operació que s’havia desenrotllat en les arts visuals a principis de segle, en les quals la visió frontal i centrífuga del renaixement, basada en la perspectiva geomètrica, va ser substituïda per una mirada múltiple, devoradora i violenta, situada fora de l’individu. La dansa moderna, per la seua banda, va anar emancipant-se progressivament de la música. Este procés es va iniciar quan les dos arts van determinar compartir una estructura temporal consensuada i va concloure en una coexistència d’entitats independents simultàniament interpretades. L’estiu de 1968 va ser crucial. Nauman va entrar en contacte amb el músic Steve Reich i amb la ballarina Meredith Monk, els quals li van ensenyar a estudiar el transcurs del temps en relació amb l’espai 5, abonant i preparant el camí per a les peces que realitzaria a Southampton, Nova York, on es traslladaria a l’hivern de 1968-1969 finançat per una beca del National Endowment for the Arts. Allí, gràcies a l’ajuda de Leo Castelli, que va invertir al voltant de 1.200 dòlars en un equip de vídeo, va produir una sèrie de cintes la duració de les quals va ser aproximadament d’una hora, temps suficient com perquè l’espectador captara de què anava l’acció, sense que es creara la necessitat d’establir bucles. En estos vídeos, Nauman va multiplicar la dificultat de les seues accions, explorant les possibilitats de manipulació de la càmera i els efectes que estes produirien en els mecanismes de la nostra percepció. Bouncing in the corner nº 1, Lip Sync, Revolving upside down, Stamping in the studio, Violin tuned DEAD, Wall Floor Positions van ser executades durant eixe hivern i exemplifiquen de manera fefaent estes característiques. Steve Reich va ser un dels responsables d’introduir Nauman en els nous pressupòsits teòrics de la música contemporània. Format com a músic en els seixanta, Reich s’havia graduat prèviament, en 1957, en filosofia per la Universitat de Cornell, en Ithaca, amb una tesi sobre Ludwig Wittgenstein, filòsof i lingüista que marcaria profundament la seua obra i la seua relació amb els artistes plàstics 5. Butterfield, Jan. “Bruce Nauman: The Center of Yourself”. Originalment publicat en Arts Magazine 49 (febrer 1975). Recopilat en Kraynak, Janet (Ed.), Pay Attention Please: Bruce Nauman’s Words: Writings and Interviews. The Mit Press, 2005, pàg. 174. 5
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above