la dansa i la literatura, usant pensaments i idees d’altres camps per a ajudar-me a continuar treballant. En eixe sentit, els primers treballs que pareixen tindre qualsevol 2 classe de materials i idees eren molt senzills de fer perquè no provenien de l’escultura o la pintura”1. Nauman havia sigut guitarrista i baixista en bandes de jazz, estava interessat en l’estructura de les matemàtiques i de la física i en els processos filosòfics i lingüístics. En moltes de les seues entrevistes va parlar sobre l’origen dels fonaments del seu art: sobre la teràpia Gestalt de Frederick Perls i la forma de ser conscient del nostre cos; sobre Ludwig Wittgenstein i el procediment que utilitzava per a pensar, amb els seus jocs i límits del llenguatge; sobre Roland Barthes i el plaer que emanava de la lectura quan el conegut i el desconegut s’enfrontaven; sobre Merce Cunningham i la seua manera de construir la dansa amb activitats i moviments del dia a dia; sobre La Monte Young i el seu concepte de continuïtat en la música. També trobem en la seua obra cites referencials als seus escriptors favorits: Vladimir Nabokov, Samuel Beckett, Malcolm Lowry, Richard Wright, Ralph Ellison, Alain Robbe-Grillet i Elias Canetti, entre molts altres. I gràcies a totes estes xicotetes contribucions podem no sols arribar a contextualitzar la seua obra, sinó, a més, tractar de seguir el procés intel·lectual que va posar en marxa per a realitzar-la. En els primers anys de la seua trajectòria, a finals de la dècada dels seixanta, quan San Francisco es va convertir en un dels centres culturals més actius dels Estats Units, Nauman va deixar progressivament de centrar la seua atenció en els objectes –com a obres d’art– i en les seues possibles interpretacions per a centrarse en l’experiència i en la nostra resposta cap a ella. El so i el moviment com a unitats elementals de la nostra conducta i comunicació van ser les seues fonts d’inspiració. Com arribar a produir-los i experimentar-los van ser els seus objectius. En 1970, Marcia Tucker va parlar que Nauman va incloure en el seu vocabulari “el llenguatge (parlat i escrit); els sons no verbals, tant naturals (respirar, caminar) com 1. Robert C. Morgan, Interview with Bruce Nauman. Interview conducted at the New Museum of Contemporary Art, New York City, setembre 10, 1987. Recopilada en Morgan, Robert C. (Ed.), Bruce Nauman. Baltimor + Londres: Paj Books, 2002, pàg. 272.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above