per a ell. Era necessari reinventar-se, una vegada i una altra, sense arribar a fixar mai un procediment específic. En 1968, durant la seua estada a Nova York, Nauman va executar Flesh to White to Black to Flesh, una cinta de vídeo en blanc i negre de quasi una hora de duració en què l’artista va pretendre explicar precisament eixe procés de renovació. Era la segona versió d’una pel·lícula titulada Make-Up, realitzada a San Francisco l’any anterior, on va llogar un bon equip de 16 mm per cinc o sis dòlars al dia. Nauman va explicar que normalment els protagonistes es maquillaven abans de les seues filmacions, però que ell va triar convertir l’aplicació del maquillatge en una activitat: “Vaig començar amb quatre colors. N’aplicava un sobre un altre, en el moment en què vaig agregar-ne l’últim, el color pareixia quasi negre. Vaig començar amb blanc. Després amb roig sobre blanc, que es va convertir en rosa; després amb verd per damunt, que va canviar a gris; llavors vaig aplicar el negre per damunt”. Cada capa afegida transformava a poc a poc el rostre de l’artista en una màscara, perquè el color sòlid actuava com a espècie de piconadora: anul·lava qualsevol empremta de textura o volum, abolia qualsevol tret particular i creava una abstracció de la personalitat humana. Per a Nauman, els artistes es presentaven davant del públic a través de la seua obra i quan no volien que se’ls reconeguera es maquillaven per a ocultar la seua verdadera identitat. Estes formulacions sobre l’autorepresentació estaven íntimament relacionades amb Samuel Beckett i la idea de màscara com una metàfora de conflicte, alienació, ocultament i fragmentació, de patiment i mort. Samuel Beckett, que va rebre el Nobel de literatura en 1969, va centrar la seua atenció a dilucidar l’ontologia del ser en un món amenaçat per la destrucció constant, en plena guerra freda. Tota la seua obra era una pura pregunta. Es qüestionava sobre el que era la persona, sobre la seua capacitat per a torejar amb allò que el rodejava, sobre el valor de la seua vida i la fugacitat del temps. Seguint els criteris de Heidegger i Bergson, concebia el temps no com una estructura jeràrquica que contenia un orde causal de passat, present i futur, sinó com una estructura amb pluralitat d’ordes. Beckett reservava per als seus personatges la 25
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above