vivència d’una temporalitat la modulació de la qual estava constituïda per la discontinuïtat, 26 la simultaneïtat i l’acceleració o desacceleració. Les seues escenes i històries eren cercles sense principi ni fi, on el públic quedava sempre expectant, sense rebre cap estímul que l’ajudara a avançar o resoldre el problema plantejat. Els seus protagonistes eren incomplets, dèbils, manipulats per una destinació que els superava, imbuïts de soledat, aïllats, en definitiva, sers que patien, de gestos histriònics les accions dels quals es repetien de manera obsessiva i els portaven a un atzucac: el procés de descobrir la seua pròpia identitat. En la pel·lícula de Beckectt, Film, dirigida en 1965 per Alan Schneider i basada en l’afirmació de Berkeley “ser és ser percebut”, el seu protagonista, Buster Keaton, anava eliminant tot allò que poguera albirar-lo: tapava un espill i les finestres, es desfeia d’un periquito, un gos, un gat, un peix, un dibuix amb un rostre… fins que no quedava res. Tot això de manera repetitiva, una vegada i una altra. En la seua novel·la Molloy, de 1951, el protagonista jugava amb cudols xuplant-los i canviant-los de butxaca seguint un orde determinat reiteradament sense arribar a trobar satisfacció: “Prenent una pedra de la butxaca dreta del meu abric, i posant-me-la en la boca, la reemplaçava en la butxaca dreta del meu abric per una pedra de la butxaca dreta del meu pantaló, que reemplaçava per una pedra de la butxaca esquerra del meu abric, que reemplaçava per la pedra que tenia en la boca quan acabava la succió”29. Així, el joc que Nauman plantejava en Flesh to White to Black to Flesh enllaçava amb este discurs ontològic de Beckett, amb eixa recreació en la repetició, reescriptura i solapament, deixant la seua obra oberta a distintes interpretacions. En Make-Up, Nauman va aplicar sobre el seu rostre i tors pintura de quatre colors; en Flesh to White to Black to Flesh es van visualitzar només dos colors al ser un vídeo en blanc i negre, encara que l’acció es repetira una vegada i una altra. “I supose que va tindre connexions socials amb el color de la pell i coses per l’estil. També el fet de jugar amb les paraules…”30. Pareixia referenciar amb estes certes lectures 29. Beckett, Samuel. Molloy, Barcelona, Lumen, p. 86. 30. De Angelus. op. cit., pàg. 265.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above