quan el mite engendra i'espant 97 escampats pel desert (i que ni tan sols eren mereixedors d’alimentar el mite). Dècades més tard, l’Iraq serà la nova territorialitat sobre la qual el sector més poderós d’Occident torne a pretendre exportar la virtut amb la creació d’un estat ex nihilo que, enfront de la barbàrie, portara a Orient Mitjà la civilització transportada als furgons d’un exèrcit d’ocupació. Aquest espant s’acompanyarà d’un altre mite: la simplista però intensa cerca de l’“àrab bo” (laic i occidentalitzat) com únic possible ambaixador de la seua societat i la seua cultura. La ingerència occidental en aquesta part del món tindrà un dels seus fonaments en la divisòria entre actors desitjats (laics) i indesitjats (islamistes), menyspreant, siguen quins siguen, els desitjos de la sobirania popular democràticament expressada i la deriva violenta i despòtica que la seua despossessió comporte (Algèria el 1992, Palestina el 2006, Egipte el 2013). Les múltiples ciutats, els pobles, les comunitats religioses i ètniques d’aquestes terres van ser ignorades i menyspreades, i els seus seculars modes d’administració, arbitratge i govern qualificats d’obstacles per a la modernització. Europa, des del segle XIX, va anar construint una identitat tancada que va proclamar el mite de ser l’única depositària dels atributs de la humanitat a força d’inferioritzar els altres pobles (o les altres races, segons la terminologia que promouran els europeus per a establir jerarquies entre els éssers humans i legitimar el seu “dret natural a dominar”). Quan la realitat històrica desacredite els estereotips culturals regressionistes aplicats als “indígenes orientals”, l’acció política europea intervindria per a garantir que la seua profecia entre civilització i barbàrie s’autocomplia. Van abandonar i van contribuir a suprimir els sectors reformistes que emergien a les
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above