quan el mite engendra i'espant 95 Són múltiples les facetes en què Europa ha inventat l’Orient, ha creat el mite. És una vella història d’atracció i dominació. L’orientalisme és una de les formes a través de les quals Europa busca definir-se a si mateixa en contraposició amb un Orient recreat i imaginat a la mesura de les seues fantasies, els seus interessos i de la seua pròpia necessitat de sentir-se superior i modern. L’orientalisme més directament vinculat a l’empresa colonial va representar els “indígenes” de les terres àrabs com a inferiorment i intrínsecament aliens a la modernitat europea. Susceptibles, doncs, de ser civilitzats. I així es va trobar una justificació moral a la dominació colonial, convertida en una missió històrica de l’ésser superior que se sentia obligat a portar la civilització als pobles retardats. Aquest contacte progressiu amb les terres orientals a través de viatgers i artistes va generar un orientalisme romàntic i esteticista que, descarregat de l’agressivitat de l’anterior, buscava subratllar l’aspecte més diferent i pintoresc. Aquesta recreació exòtica i mítica, plena de tòpics i estereotips, realitzada a través de multitud d’obres de reconeguts pintors i gravadors, no era menys innocent en la creació d’un envasament culturalista sobre unes societats que en realitat es desconeixien. La combinació d’hostilitat i reduccionisme que recreen tots aquests mites és la capa fèrtil sobre la qual germinarà la despossessió d’aquests pobles. El mite orientalista es va forjar en comunió amb la concepció colonial. I tal com es podia esperar, el mite no engendraria inevitablement l’espant? O fins i tot, és que el mite no és sinó el mateix espant? L’espant de repartir els valors de racionalitat i progrés entre els europeus i d’irracionalitat i retard entre les cultures exògenes. Bàrbares i retardades com són aquestes, es
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above