creue… per tant existisc 150 Epíleg Hui, 29 de novembre de 2015, prenc un café i llig el periòdic en la comoditat de ma casa a Madrid, a molts quilòmetres del drama de l’emigració, no obstant això un titular em torna a l’escena del crim: “Doris Salcedo ressuscita les víctimes de l’Estret”10. L’article informa sobre el projecte que l’artista colombiana prepara per al Museu Reina Sofía, que s’exposarà en 2017, i on homenatja les persones mortes intentant arribar a Europa per mar. La installació, anomenada Palimpsest, consisteix a omplir els 1.100 metres quadrats del terra del Palacio de Cristal (Madrid) amb arena que, mitjançant un complex sistema hidràulic, escriurà amb aigua els noms de centenars d’ofegats. El visitant podrà caminar per l’obra a través de rampes elevades, conjurant així l’anonimat dels morts i revelant identitats oblidades. El treball de Doris Salcedo es caracteritza per escultures formades per fragments de mobles, en què els buits al·ludeixen al tema de l’absència i la presència fantasmal d’aquells que han patit la violència institucional. La seua obra mestra és, sens dubte, la instal·lació Shibboleth, mostrada a la Tate Modern (Londres), on l’artista va omplir de clavilles el terra de la sala de les turbines. Una clavilla profètica que actua de metàfora per a mostrar-nos la “vora d’una ferida” que no acaba de curar, que supura i es gangrena. De la mateixa manera, el projecte Palimpsest, malgrat la distància existent entre l’Estret i l’estudi de l’artista a Bogotà, explora el caràcter espectral d’una violència no explícita però sí que evocada. Aquesta distància física em recorda una altra distància temporal, en concret, la conferència a què vaig assistir el 20
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above