els mediterranis: mirades enfrontades 113 Un joc de mirades que descobreix la nostra Recórrer aquesta exposició de l’IVAM, al meu entendre, és sobretot passejar per un joc de mirades. No cal insistir amb Anderson en aquest procés de construcció social de la realitat que duem a terme des de la nostra mirada i que el mestre Machado sintetitzà en els coneguts versos, “L’ull que veus no és ull/perquè tu el veges; és/ull perquè et veu”. El cine i la fotografia, fins i tot més que la pintura, tenen aquesta capacitat brutal de reconstrucció. Ja sé que l’art no té per què proposar-se cap intenció normativa. Parle de normativa en el sentit kantià de la raó pràctica, la que té a veure amb el sentit, la valoració, la justificació de les nostres decisions, de les nostres conductes, la que aspira a guiar les nostres decisions en l’ordre moral, jurídic i polític. Per això, insistisc, cal reconéixer que en l’art no és necessària, menys encara prioritària, aquesta intenció normativa. I encara menys la perversió que Nietzche denuncià com a moralina. És la nostra mirada, la de qui recorre aquesta exposició, la que podrà i voldrà, si és el cas, extraure un juí que anirà de vegades va més enllà; d’altres, més ençà del que es proposa l’artista. Un juí que, al meu entendre, permet desvelar com és de brutal i cruel la nostra (re)creación del Mediterrani, dels nostres Mediterranis. Perquè no podem ignorar, per a començar, el fet que el Mediterrani és hui la major frontera del planeta, en el sentit de la major falla demogràfica: hi ha una proporció inversa i gegantina entre el PIB i la taxa de creixement demogràfic a l’una i l’altra vora de la nostra mar. Això no pot deixar de constituir un efecte d’eixida des d’aquests països (on la població menor de 21 anys representa una proporció aclaparadora, sumat
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above