vegada. Li va travessar la melsa i l’estómac i més tard va morir en l’hospital. A mi em van detindre allí mateix i em van llevar els meus fills. Allò va durar 18 mesos, passant per diferents residències aprovades per a convictes. Vaig estar en la presó molt breument. Això em va fer por. El pitjor va ser estar separada dels meus fills. Díhuit mesos després de l’incident, per fi vam ser a juí, en l’Old Bailey, que va durar dos setmanes, i em van absoldre dels càrrecs d’assassinat i homicidi involuntari. Em van deixar lliure de seguida, però els servicis socials no volien tornar-me els meus fills, encara que en el meu historial no hi ha casos de violència o de detencions anteriors en la meua vida, els servicis socials no em tornaven als meus fills. Van passar uns sis mesos abans que recuperara els meus fills. Els meus fills són conscients del que va passar, però el seu coneixement és l’adequat per a la seua edat, no ho saben tot. Em va afectar molt que em llevaren als meus fills. Òbviament, ells també havien perdut son pare, i sa mare al mateix temps, vaig passar molt de temps enfadada amb el meu marit, per deixar-nos, i per posar-nos en un compromís. M’agradaria que no haguera passat, però no era quelcom que jo poguera controlar. Òbviament no es conta a la gent que conec, ni en el treball ni el col·legi, no vull que la 81 gent em prejutge. És una cosa molt difícil de dir: “Ah, vaig matar el meu marit.” Només dic que va morir en un accident. En realitat no mentisc, però no els conte tota la veritat, perquè no és mentira que morira en un accident – va ser un accident tràgic i terrible. Però m’havia estat pegant durant cinc o sis anys, i també em va violar, i el van detindre per això, i la policia em va dir que no valia la pena seguir avant amb els càrrecs perquè és molt estrany que s’acuse un marit, o que fins i tot arribe a juí. Això m’ho va dir la Unitat de Persones Vulnerables, quan jo era una persona vulnerable, però ells òbviament no pensaven que la cosa fóra tan greu. Crec que en els casos de violència domèstica els secrets són allò més habitual. Supose que llavors vaig aprendre a guardar un secret, i encara he de guardar-lo. No sé durant quant temps em preocuparà açò, supose que fins que els meus fills siguen majors. Encara vivim un poc amb por de la seua família. En el juí em van amenaçar i la policia no em va oferir protecció, així que hem hagut de mudar-nos. Ens hem mudat unes deu vegades des que va passar. Això va ser fa sis anys. Ara ja ens hem assentat, espere. Però el meu secret continuarà sent un secret per a protegir així els meus fills.
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above