hi per la part posterior; ella tenia un pot de maionesa de grandària industrial i estava fent sandvitxos de tonyina, i vaig vomitar allí mateix. I des de llavors, no puc ni veure-la, no puc estar-hi a prop i no puc menjar amb gent que estiga menjant maionesa. I ha empitjorat al fer-me major, supose que perquè ho he convertit en un poc més gran del que és necessari. Recorde, en la universitat, viure amb companys de pis que menjaven maionesa i jo tirava al fem els pots de maionesa de la nevera, i havia de traure la bossa del fem del nostre pis al contenidor. I fins i tot llavors, quan estava en el contenidor, pensava tota la nit en el contenidor i em donaven encara més ganes de vomitar. Així que ha anat a pitjor des de llavors, saps? M’afecta vegades amb la gent del treball: si menjaré amb algú i mengen maionesa en un sandvitx o quelcom així. Acaben sempre sense excepció amb un poc de maionesa, supose que amb una mica en la comissura de la boca o quelcom així. No puc mirar-los mentre mengen. Supose que ells pensen que sóc un poc rar o quelcom així. Recorde una vegada que vaig eixir amb uns amics, alguns dels quals eren bons amics meus i altres que no coneixia. I un tipus s’havia assegut al meu costat i jo estava acorralat en un reservat i ell s’estava menjant una hamburguesa, i a cada mos, li posava un poc de maionesa del pot i cobria el mos i se’l menjava i no sé com no vaig vomitar durant aquesta menjada, però d’alguna manera vaig aguantar. Però encara continue pensant en això i m’entren ganes de vomitar. També hi ha hagut un altre parell d’incidents. Recorde anar a una cita amb una xica i ella va demanar un sandvitx amb maionesa i a mi em va costar molt parlar amb ella durant el menjar perquè, com ja he dit, quan algú menja maionesa, sense excepció, acaben amb un poc en la comissura de la boca. I en realitat, simplement, en general, és una fòbia un poc estranya al meu parer, perquè no tinc por de res més. No em fan por les altures, sempre estic veient pel·lícules de por i no em molesten. Per alguna raó açò sempre em molesta, i saps què? En realitat, puc mirar un pot de maionesa, però per algun motiu és quasi com en una pel·lícula de por quan s’entreveu la maionesa, saps? Com en la comissura de la boca d’algú, un ganivet en la pica de la cuina, la qual cosa m’afecta de veritat per alguna raó. Així doncs, no sé si hi ha algun tractament per a 37 quelcom com açò, però supose que el millor que es pot fer és prendre-s’ho amb humor. Man (left screen) I have two major fears. One is a fear of bridges. When I was six years old I got into two car accidents on the Vincent Thomas, which connects San Pedro to Long Beach, and even to this day if I want to cross a bridge I have to walk either in the middle of the sidewalk or as far away from the rail as possible. When I’m in a car and going across it, I start panicking, I start thinking about if we get into an accident or if a car swerves and flies off the bridge. And my other fear is ending up like someone like my father. Cause he wasn’t there for me growing up and he disrespected his parents, his name, his friends and he’s ended up an alcoholic and without anyone. So I fear that if I end up like him by disrespecting my last name, my friends, my family, I’ll end up just like him, and I don’t want that. I don’t want that for my kids. I don’t want to see my mother, have my mother watch me go through that. I just want to be a better person. I’m fearful of that everyday. Home (pantalla esquerra) Tinc dos grans pors. Una és la por als ponts. Quan tenia sis anys, vaig estar en dos accidents en el Vincent Thomas, que connecta San Pedro amb Long Beach, i fins ara, si vull travessar un pont, he de caminar pel mig de la vorera o tan lluny de la barana com puga. Quan estic en un cotxe i el travesse, m’entra pànic, comence a pensar si tenim un accident o si un cotxe vira i se n’ix del pont. I la meua altra por és acabar com algú com mon pare. Perquè ell no va estar amb mi quan jo vaig créixer i no respectava
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above