profans), 1995-96. És una peça poc vista que s’exposa ara a l’IVAM. Es tracta d’una obra de tres pantalles. Al principi del vídeo, les pantalles estan respectivament ocupades per tres persones, cada una a sa casa, fent una activitat que senten com a privada. La dona està fent-se fotografies amb una càmera Polaroid (es podrien denominar selfies però el terme no s’havia inventat en aquest moment). Un primer home dóna puntellons a una nina de drap i un segon home beu te d’un poal gran. Tots ells estaven buscant una relació sentimental, així que se’ls va reunir en un bar, una situació que els permetia socialitzar. La pel·lícula no està guionitzada, és una realitat escenificada; les meues influències procedeixen dels programes de cites i del teatre, i és difícil discernir si la pel·lícula és ficció o documental. Aquestes tres persones es van conéixer per primera vegada en el pub i se’ls va demanar que es comportaren com si estigueren en una cita. Va ser un procés realment interessant, i també la primera vegada que utilitzava tres pantalles per a presentar el meu treball. La meua altra obra en tres pantalles és Drunk, que segueix a un grup d’alcohòlics dels carrers de què em vaig fer amiga en els anys noranta al sud de Londres, on vivia per aquesta època. Els veia diàriament quan anaven a comprar i finalment un dia em vaig armar de valor per a presentar-me. Tenia la idea que volia fer alguna cosa sobre els efectes de l’alcohol, en concret sobre com elimina la inhibició i com el cos s’imposa a la ment. Acosta les persones a les seues emocions primàries. El millor de treballar amb aquestes persones va ser la franquesa amb què es relacionaven amb les seues addiccions i el fet que begueren en públic fonamentalment; des del primer moment es van mostrar molt interessades a formar part de la pel·lícula. No obstant això, vaig sentir que, abans de res, la meua obligació consistia a conéixer-les a totes, visitar les seues cases, conéixer els seus familiars i passar temps amb elles, així que vaig treballar durant dos anys en aquesta obra: les visitava setmanalment. Era una comunitat molt unida que, de tant en tant, a causa de la beguda, era voluble, però també increïblement afectuosa. Jo volia capturar aquesta realitat i havia estat estudiant els dibuixos de Brueghel. Volia aconseguir alguna cosa que fóra al mateix temps clàssic però també real. Vaig penjar un fons neutre en el meu estudi i els vaig gravar durant un determinat període de temps. Es va filmar d’una manera observacional, però de vegades els donava unes instruccions senzilles, com demanar-los 17 que es quedaren quietes o que caminaren. Qualsevol altre tipus d’acció s’originava de forma espontània. Quan mire l’obra veig pintura, dibuix i documental. De vegades, també veig una gran bellesa en els xicotets detalls d’algú dormint o en l’abraç tàctil, delicat, entre dos hòmens. Jo: Exposa una nova pel·lícula titulada Miedo y asco que és la quarta de la seua sèrie d’obres confessionals. Aquesta obra és la primera que va rodar fora de Londres: es va filmar a Los Angeles. Jo: durant huit anys li doní voltes a la idea de Fear and loathing; aquesta pel·lícula es projecta junt amb Secrets and Lies (2009). Els títols de les obres procedeixen de dos pel·lícules ja existents, Secretos y mentiras de Mike Leigh (ambientada a Londres) i Miedo y asco en Las Vegas de Terry Gilliam, basada en la novel·la de Hunter S. Thompson. Em va paréixer que els títols eren perfectes per als països en què es desenvolupaven les pel·lícules. Els britànics són famosos per ser molt reservats i guardar secrets, i els Estats Units per ser un país amb un elevat nivell de pànic
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above