Jo: quan vaig complir cinquanta anys vaig decidir que em retrataren, amb aspecte informal, com quan estic treballant en l’estudi. No volia que la fotografia fóra afavoridora, volia que reflectira la realitat. Després la vaig sotmetre a un programa d’envelliment fins a albirar com seré quan tinga setanta anys. Les meues referències eren Patti Smith i Lawrence Weiner, persones amb un aspecte interessant a qualsevol edat. Presente l’obra en un tríptic amb un sol marc: en la primera fotografia tinc cinquanta anys, en la següent l’edat augmenta artificialment fins els setanta i l’última finestra està en blanc amb les paraules “jo als setanta – 2034”. Aquest espai es deixa en blanc perquè el complete la imaginació i en 2034 (si el destí ho permet) l’ocuparà el meu jo real als setanta anys. Si no sobrevisc, llavors l’espai en blanc continuarà com fins ara. Aquest és el meu Dorian Gray, que no està amb clau a l’àtic, sinó a la vista del públic. De xiqueta pensava que quan algú aconseguia una certa edat es mantenia així durant un llarg temps i simplement eren vells, ara entenc com són de subtils els canvis entre dècades, inclús entre un any o dos, i que si penses que algú té setanta-tres en compte de setanta-un, aquesta persona es pot sentir insultada per creure que sembla dos anys major. A l’IVAM mostre Rock ‘n’ roll 70 sobre un paper pintat que consisteix en altres sis imatges de mi mateix sotmeses a un programa d’envelliment, totes realitzades amb forenses i artistes d’envelliment facial. Són exemples de com podria quedar el meu aspecte si em sotmetera a un tractament cosmètic o em deixara el pèl blanc. L’edat no és una barrera per a la vanitat o per a establir la teua identitat. Rembrandt és una gran influència en la meua pràctica respecte al temps i l’envelliment; aconsegueix que mires amb sorpresa les seues arrugues, les seues línies d’expressió, la pell que perd la seua fermesa. Fa que la vellesa siga molt més interessant i poderosa que la joventut. Entenc tots els meus autoretrats com una part de la seua pròpia obra d’exploració de la meua relació amb el temps. No seguisc un mètode lineal, sinó que faig salts cap enrere i cap avant a través dels anys, més prop de com funciona la ment, quelcom que a penes es dóna en el present. Jo: passem a les obres fílmiques i, atés que hem estat parlant de transformacions i recreacions, m’agradaria comentar Bully (Perdonavides), 2010. Jo: Bully és una classe d’actors del mètode que recreen l’experiència d’un home que pateix assetjament. El personatge principal de la pel·lícula és James, que també participa en el vídeo Self made (fet a si mateix), que segueix set persones que exploren un aspecte d’ells mateix o d’un personatge de ficció a través de tallers del mètode i de situacions guionitzades. Bully es va filmar abans que Self made, poc després de les audicions per a la pel·lícula: ací va ser on vaig conéixer James. James havia volgut interpretar-se a si mateix i abordar certs aspectes de la seua vida, fins i tot un episodi d’assetjament. En el taller James es converteix en el director dels actors. Havia de contar la seua història a través d’altres participants i se li va demanar que creara el seu propi final. És una experiència poderosa i catàrtica per a tots els implicats, perquè ens embarca en aquest viatge que recrea els efectes i repercussions del maltractament, partint de la performance fins al documental i diluint els límits entre els seus rols com a director, actor i ser humà. La idea de realitat i ficció em fascina des de mitjans dels noranta, quan vaig començar a explorar per primera vegada aquestes polaritats en The unholy three (Els tres 15
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above