tosos, mentres que la dona havia treballat en anuncis publicitaris, raó per la qual la seua expressió facial era més marcada i el seu discurs més lent. De fet, encara que començaven els dos a l’uníson, l’home acabava uns minuts abans que la dona. Estes diferències feien que s’establira una relació molt especial entre ambdós actuacions. 32 Així mateix, cada espectador assumia el seu lloc en la interpel·lació, la qual cosa obria les portes a la repetició de la mateixa experiència una vegada i una altra, segons els visitants que hi havia. Nauman va utilitzar per a realitzar esta videoinstal·lació, com en altres vídeos o peces de neons, llistes de possibilitats. Al principi, l’enumeració de contingències o successos era arbitrària; després, estes s’anaven organitzant a si mateixes o l’artista les organitzava per a donar-los una estructura més o menys narrativa. Era una forma de trobar l’inici i el final d’una performance. Constituïa un sistema per a elaborar totes les combinacions possibles amb un escàs nombre de components. La repetició, la duplicació i la reflexió o efecte d’espill d’eixos exigus fragments de text o imatge eren tècniques que Nauman utilitzava per a agregar significats i amb estos noves experiències, noves formes de veure les coses. Per exemple, a Frankfurt portfolio (1990) va construir quatre collages, emmirallant i col·locant la imatge fotogràfica d’una de les seues escultures, Perfect Balanç (1989), en distintes posicions35. No sols els caps, els gestos i les mans continuaven conformant l’eix central de la seua obra, sinó que la tècnica de la inversió de la imatge, utilitzada constantment en tota la seua trajectòria, era una altra vegada la protagonista indiscutible. L’aparell de televisió integrat i combinat entre les distintes parts del cos afegia un significat nou al joc a través de la tensió generada entre els límits plantejats: entre el públic i el privat, entre la vida i la mort, entre l’acció de sostindre’s en equilibri i la possibilitat d’una caiguda lliure des d’una gran altura, entre el naturalisme detallista del cap i la seua generalització com a ser humà, entre la individualitat i l’atroç atac dels mitjans de comunicació cap a esta. Estes eren, entre moltes altres, les distintes possibilitats interpretatives que Nauman ens 35. En 1990, quan Nauman va ser guardonat amb el Premi Max Beckmann de la ciutat de Frankfurt, es va utilitzar com a invitació a l’esdeveniment una fotografia de la seua escultura Perfect Balance. Huit d’estes targetes van ser utilitzades per Nauman per a crear estos quatre collages que posteriorment es van convertir en litografies òfset que van conformar el Frankfurt Portfolio.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above