a afonar-se-li el pit va començar a ofegar-se. Era una experiència angoixosa com les que Nauman proposaria al visitant en les seues peces d’espais arquitectònics, una espècie de corredors-laberint, de tot just un metre d’amplària, on l’espectador era obligat a transitar. Nauman va muntar en estos corredors circuits tancats de televisió, va utilitzar els dos extrems dels corredors per a situar la càmera en un d’ells, a l’entrada, i el monitor en l’altre, al fons. Així, quan el visitant entrava en el passadís i s’acostava al fons, veia un monitor que mostrava la seua esquena, i com més s’hi acostava, més lluny es trobava de si mateix: “El que m’interessava era l’experiència de posar juntes dos peces d’informació distintes: la informació física i la informació visual o intel·lectual. L’experiència descansava en la tensió entre les dos, en no ser capaç d’unir-les”34. Una tensió semblant va ser la que va aconseguir amb la instal·lació Good Boy Bad Boy. En esta dos monitors visualitzaven un monòleg de dos persones, un home negre i una dona blanca. Ambdós repetien cent frases en cinc ocasions distintes. Primer les recitaven en un to neutral, incrementant la inflexió a poc a poc fins a arribar a declamar-les completament enfadats en la seua quinta intervenció. Ací la distància visual i psicològica entre l’activitat que s’estava produint i l’ull de l’espectador era la que establia la trampa del joc plantejat. L’espectador era un voyeur, però, al mateix temps, es veia involucrat en l’escena. Els caps dels actors, de grandària quasi natural, no cessaven d’interpel·lar l’espectador per l’ús del pronom personal, els seus gestos i la visió directa, i repetia: “I was a good boy, you were a good boy, we were good boys, that was good. I was a good girl, you were a good girl, we were good girls, that was good...”. (Jo era un bon xic, tu eres un bon xic, nosaltres érem bons xics, això era bo. Jo era una bona xica, tu eres una xiqueta bona, nosaltres érem bones xiques, això era bo... ). A pesar d’això, a pesar que el públic era intimidat al demanar-li l’atenció contínua, no se li invitava a participar, ans al contrari, se’l silenciava, i amb això es provocava una contradicció difícilment franquejable. A més, els actors interpretaven el seu paper amb estils diferents. L’home havia actuat en directe, i per això els seus gestos eren visualment osten- 31 34. Dercon, Chris. “Keep Taking It Apart: A Conversation with Bruce Nauman, 1986”. Recopilat en Kraynak, Janet (Ed.), op. cit., pàg. 313.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above