de llavors va ser cridat a experimentar i col·laborar. No obstant això, va intentar establir certes regles per a evitar perdre el control total sobre la seua pròpia obra. Nauman no aprovava l’enfocament desenfadat que artistes com Öyvind Fahlström o Robert Morris havien donat a la participació dels espectadors en les seues obres durant els anys seixanta. Desconfiava d’eixa idea de convertir l’art en una espècie de joc. Per a ell, l’art portava amb si una responsabilitat moral: “En un joc seguixes les normes. Però l’art és com fer trampes –suposa invertir les regles o desmuntar el joc i canviar-lo”33. En 1973, Nauman va utilitzar actors per primera vegada en les seues cintes Tony Sinking into the Floor; Face Up, and Face Down o Elke Allowing the Floor to Rise Up Over Her, Face Up. Els seus temes van ser totalment oposats: en la primera, l’objectiu era que Tony tractara d’afonar-se en terra, mentres que en la segona, permetre que el terra s’elevara per damunt d’Elke. Nauman concebria estes accions com a processos mentals. Cada cinc minuts, la imatge dels actors tombats en terra es dissolia per a donar pas a una altra imatge presa des d’un altre angle de visió. D’esta manera, Nauman sempre tindria sota control l’estructura temporal del vídeo, independentment de quina fóra l’espontaneïtat aportada pels actors durant la filmació. Nauman va realitzar estos vídeos a Nova York i va parlar primer amb els dos protagonistes per a donar-los les instruccions pertinents. Havien d’assajar i practicar per endavant este exercici, que aparentment era molt simple, però requeria un grau de concentració tremenda. En ambdós casos va passar el mateix: els actors van entrar en xoc durant la filmació al creure que el seu cos seria absorbit pel material de què estava compost el terra. Tony havia practicat l’exercici sobre el sòl de fusta de sa casa i tot havia anat bé; no obstant això, el terra de l’estudi on es va rodar l’obra era de ciment i es van començar a complicar les coses: “Tenia por de moure la mà perquè vaig pensar que si la movia algunes de les seues molècules es quedarien allí i la perdria”. De la mateixa manera, quan va començar 29 33. Simon, op. cit., pàg. 278.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above