llavors quan va començar a pensar en diverses opcions per a realitzar una pel· lícula: “volia crear un problema on no importara si sabia com tocar el violí. El que vaig fer va ser tocar tan ràpid com vaig poder les quatre cordes del violí afinat D, E, A, D. Vaig pensar que no seria més que un muntó de soroll, però va resultar ser molt interessant musicalment. És una peça molt tensa”. Nauman es va inspirar en els treballs que Karlheinz Stockhausen, Terry Riley i Steve Reich realitzaven en aquella època. Reich, per exemple, havia experimentat en el seu estudi de Nova York en 1965 amb el principi de desfasament: “Tenia dos magnetòfons, cada un amb un sol llaç de cinta en què l’única cosa gravada eren les paraules del predicador afroamericà Brother Walter «It’s Gonna Rain». Els dos llaços eren exactament igual de llargs i jo els feia córrer en ambdós aparells al mateix temps i a la mateixa velocitat. Després d’un temps, resultava que les màquines no anaven exactament alhora i que la informació començava a desfasar-se a poc a poc. Qualsevol tècnic de so podrà corroborar que no hi ha dos aparells magnetofònics que funcionen en absoluta sincronia. Vaig adonar-me que este defecte tècnic m’oferia unes possibilitats extraordinàries per a variar els meus «patrons» constantment” 17. Un dels productes derivats d’este experiment va ser la seua obra Violin Phase (1967), en la qual es repetia incessantment una mateixa melodia amb xicotetes diferències seqüencials en tempo. En certa manera, eixa obra recordava les cançons infantils en què es repetia una única tornada simultàniament per diversos grups de xiquets. Cada grup s’havia incorporat al cant progressivament segons acabava el romanç l’anterior, i acabaven recitant-la tots a l’uníson en un moment donat. Esta mecànica arreplegava perfectament la idea que una obra girara només al voltant de si mateixa a base de reproduir-se incessablement i d’una manera quasi automàtica. I era el mateix procés que Nauman va utilitzar en Violin Tuned DEAD i en altres vídeos del moment. Ací el desfasament era quasi imperceptible, només quan el braç de l’artista finalitzava el seu recorregut es notava una xicoteta diferència entre el moviment que acabava i el so que encara no s’havia produït. Esta dissonància entre l’acció i la banda sonora va ser el 15 17. Dibelius, Ulrich. La música contemporánea a partir de 1945. Volum 15 d’Akal Música. Ediciones AKAL, 2004, pàg. 436.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above