Ursula Schulz-Dornburg

La fotògrafa alemanya Ursula Schulz-Dornburg (Berlín 1938) viu en l’actualitat a Düsseldorf. S’ha donat a conéixer a escala internacional gràcies a una sèrie d’exposicions de les seues obres a Europa i els Estats Units. A través dels territoris és la primera presentació extensa del seu treball que es realitza a Espanya. Les cinc sèries de fotografies exhibides van ser realitzades entre 1980 i 2001.

Una selecció de fotografies de format petit pertany al context d’un projecte a Armènia. Els treballs d’Schulz-Dornburg mostren llocs i situacions arquetípiques: unes coves excavades en les parets transcaucàsiques per eremites de la primera era cristiana; parades d’autobús armènies en terra de ningú, convertides en una mena d’estranyes arquitectures de l’espera; estacions meteorològiques sobre pannes de gel a la deriva al mig de l’Àrtic que tenen alguna cosa d’irreal, ja que vistes de prop semblen diorames fotografiats; arcaiques illes de cases construïdes amb canyes al mig del paisatge amfibi del delta del Tigris, on no hi ha més que aigua, canya, cel i horitzó i que en l’actualitat ja no existeix; foscos interiors de petites ermites dels Pirineus, la forma arquitectònica bàsica de les quals testifica el seu passat àrab i per les estretes escletxes de les quals es filtra una llum que dibuixa unes figures silents que deambulen entre el pas dels dies i les estacions de l’any. Es tracta de situacions callades, reduïdes a l’essencial, que es despleguen tot partint d’un espai central del buit, del silenci.

L’obra fotogràfica d’Schulz-Dornburg s’inscriu en una de les principals línies de la modernitat en escenificar l’espai com un procés dinàmic i, en ocasions, dramàtic. Els paisatges i llocs es mantenen en un fràgil equilibri entre naixement i mort; les coses es veuen a la llum de la seua finitud. En els relats fotogràfics d’Schulz-Dornburg se superposen estructures lineals, cícliques i entrellaçades, amb múltiples fractures. L’espai de la imatge sorgeix en la frontera entre el paisatge interior i l’exterior, entre els objectes reals del món i la consciència perceptora. Precisament aquesta zona de trànsit és el lloc en què s’imposa la pregunta de com poder sentir-se en casa en un món en què els punts de referència es dilueixen a una velocitat vertiginosa, en un món on s’han imposat les migracions i l’exili, una nova manera de vida nòmada que no té igual. Haus (casa) i Wohnen (Habitar) són el tema central de la cova de meditació que havien excavat els eremites transcaucàsics de la mateixa manera que ho són de l’ermita del camí de Santiago als Pirineus, de la casa flotant de canya trenada a les maresmes del Tigris; la tenda sobre la panna de gel àrtic o la parada d’autobús en qualsevol lloc. Llocs i situacions transitòries, marcats per una dinàmica que sol donar-se quan comencen a interactuar realitats distintes