o descripció d’estes, sinó que a l’observar-les s’experimentava una nova vivència visual. Wittgenstein va posar un altre exemple per a explicar este fenomen, el del rostre invertit: “Mira el dibuix d’un rostre al revés i no podràs reconéixer l’expressió 20 del rostre. Potser podràs veure que somriu, però no com somriu exactament. No pots imitar el somriure o descriure el seu caràcter més exactament. I, no obstant això, la figura invertida potser represente amb la màxima exactitud el rostre d’un ser humà”22. Nauman portaria a la pràctica estes formulacions en obres com Pulling Mouth, 1969, amb l’objectiu de captar l’atenció de l’espectador i introduir l’ambigüitat en els processos perceptius. El precedent de Pulling Mouth va ser una sèrie de fotografies que Nauman va desenrotllar pensant en el cos com quelcom manipulable, utilitzant les seues mans per a executar un muntó d’operacions arbitràries, portant l’expressió facial a límits extrems amb la intenció de provocar determinades connexions emocionals. Posteriorment, va realitzar pel·lícules sobre este tema i, finalment, va imprimir els seus Studies for Holograms (ae), 1970. El mateix Nauman va explicar que quan va fer els hologrames, practicava fent cares enfront d’un espill, disparant un gran nombre de còpies fotogràfiques per a acabar triant les més impactants23. Pulling Mouth va formar part, junt amb Black Balls, Bouncing Balls i Gauze, del bloc de pel·lícules que Nauman realitzaria després de la seua tornada a Los Angeles en 1969. Són les anomenades ”Slo-Mo”, films o pel·lícules de 16 mm amb alentiment, totes en blanc i negre, la duració de les quals és menor o igual a nou minuts i, encara que va pensar mostrar-les juntes en un sol rodet, mai ho va fer. Les pel·lícules ralentitzaven les accions gravades de manera que el moviment arribava a ser pràcticament imperceptible. Cada pel·lícula es va rodar en sis o dotze segons, depenent dels fotogrames que volia obtindre. Estos variaven entre 1.000 i 4.000 fotogrames per segon, depenent de la il·luminació. L’abstracció es realitzaria per la suspensió del temps, per la càmera lenta. Al ser pel·lícules mudes, l’espectador 22. Wittgenstein, op. cit., pàg. 165. 23. Cordes, op. cit., pàg. 294.
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above