Cage, Cunningham, Stan VanDerBeek i Nam June Paik van treballar junts en Variation V en 1965, un espectacle multimèdia que simultàniament mostrava els treballs de músics, ballarins, cineastes, artistes plàstics, tècnics i equips electrònics. A través de dos tipus de sensors col·locats estratègicament en l’escenari, es captaven els moviments dels ballarins i es convertien en sons que eren, al seu torn, manipulats i distorsionats. Paral·lelament, diverses pantalles mostraven imatges dels assajos i diversos muntatges fotogràfics. Un dels músics, Gordon Mumma, va definir l’espectacle com “un circ amb múltiples escenaris”16. Cada un dels col·laboradors feia el seu treball de manera independent, però en coexistència d’espai i temps. Nauman intentaria que les seues obres tingueren este mateix esperit, treballant a l’uníson amb diferents aspectes de la nostra percepció: amb els nostres sentits, als quals pretenia provocar, i amb el nostre intel·lecte, les deduccions del qual, basades en l’experiència, pretenia alterar. Un dels aspectes que més va preocupar Nauman des de finals de la dècada dels seixanta va ser la sincronització o dessincronització entre l’acció i el so o l’alternança dialogant entre paraules, entre figures o entre colors. Una altra constant d’estudi en la seua obra guardaria una gran relació amb la funció i disfunció del llenguatge, amb la manera en què es treballava en els seus límits, en com arribar a generar tensió amb successos simultanis presentats de manera diferent del que era d’esperar, en com aconseguir que distints elements treballaren en direccions diferents amb l’objectiu d’obtindre una percepció sensorial determinada. En Violin Tuned DEAD o en Lip Sync, ambdós de 1969, Nauman ens mostrava accions que no tenien associats els seus corresponents sons i ens alertava i invitava a estar expectants davant de la seua proximitat. La dessincronització ací era un estímul, ens feia estar en tensió, era una ferramenta per a fer durar la percepció del temps. Un mes abans d’iniciar la filmació de Violin Tuned DEAD, Nauman va comprar un violí per quinze dòlars. Havia tocat altres instruments però mai este, i va ser 16. Mumma, Gordon. “Desde donde llegó el circo”. Publicat en Celant, Germano (Ed.), Merce Cunningham. Catàleg d’exposició. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 5 febrer - 4 abril, 1999; Fundação de Serralves, Porto, 10 setembre - 7 novembre, 1999; Castello di Rivoli, Torí, 20 gener - 2 abril, 2000; Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig, Viena, 28 abril - 11 juny, 2000. Milà: Charta, cop. 1999, pàg. 263. 13
Cos, espai i temps en Bruce Nauman
To see the actual publication please follow the link above