415 les planches de l’Encyclopédie, que Barthes considerava com el quadro més bell del segle XVIII. Un orde que generarà més tard altres models, guiat sempre per la curiositat moderna que identifica i ama nous mons i objectes, que sap conduir primer a les seues col·leccions i després als seus museus. Una història que Krzysztof Pomian, entre d’altres, ha recorregut exemplarment prestant especial atenció als diferents moments en què el col·leccionisme definix els seus gustos i preferències. De Venècia a París, al llarg dels segles XVI a XVIII, creixen les formes més variades del col·leccionisme. Al seu ritme es van dibuixant les línies que delimiten el territori d’allò visible i invisible, que deixen l’espai obert per al desig i la curiositat, un espai que recorreran tot tipus de curiosos, atents a la fascinació que la novetat, l’estranyesa, la raresa o la llunyania podria produir-los. N’hi hauria prou d’observar la sorprenent sintaxi que relaciona els objectes del col·leccionista, en els quals es donen cita totes aquelles possibles extravagàncies que, per la seua raresa i excepció, sol·liciten la sorpresa, la irresistible fascinació en què es troben sabers i fantasia. Ha sigut Hans Blumenberg qui, a l’explorar els moments de formació de la curiositat moderna, ha suggerit un mapa de relacions que es troben en la base d’aquells mecanismes que regixen els sistemes de la curiositat i del gust. Una complexa xarxa de relacions decidix la forma d’organització dels sistemes d’anàlisi que es troben en la base de la curiositat i del gust moderns. En esta mateixa direcció i perspectiva històriques apareixeran noves formes de col·leccionisme, i el museu serà, en les seues variants modernes i actuals, un dels models de major prestigi i legitimitat. L’art modern reivindicarà l’aura de l’excepcionalitat i la meravella, crearà els seus propis gabinets del gust. Una llarga història que podem imaginar acudint a la història de la nostra pròpia cultura artística. Després d’estes noves col·leccions o d’aquelles altres més llunyanes en el temps, continua viva la figura dels qui van fer del col·leccionisme una manera de reunir les variacions del món i de la cultura en l’espai fantàstic dels seus gabinets o museus. Walter Benjamin dedicava, el 1937, unes pàgines a este assumpte, una reflexió que continua sent hui lúcida i oportuna. Entorn de la figura d’Eduard Fuchs planteja el doble problema dels caràcters psicològics del col·leccionista i de la naturalesa del col·leccionisme en tant que translació de la història de la cultura a un espai patrimonial en què els béns adquirixen el valor afegit que el gust i la passió els concedix. Darrere d’esta operació se’n disfressa una altra no aliena als intents de recuperació històrica, seguint el fils rouge de la memòria, xifrada ara en els objectes de la col·lecció. En ella dormen desperts, com va escriure Mario Praz en La casa della vita, els moments feliços d’una història que, en part, discorre paral·lela a la de la curiositat i el gust de les diferents èpoques, i que dona lloc a aquells llocs que la fantasia i l’errant desig del col·leccionista instituïxen. 3 Des d’esta perspectiva, seria apassionant recórrer les grans col·leccions que al llarg del segle XX s’han anat configurant amb el propòsit i intenció de reunir el denominat art modern. I no seria ociós recordar el paper fonamental que el MoMA va tindre, mitjançant les seues primeres exposicions dels anys trenta, a l’hora d’establir els principis i criteris historiogràfics que han sigut aplicats i validats durant dècades a l’hora d’organitzar els diferents museus d’art modern. Una forma de pensar i d’exposar l’art de clara intenció historicista que va servir de base per a abordar els nombrosos projectes que a partir dels anys cinquanta es multipliquen en l’espai europeu i als quals se sumarà Espanya més tard. Es tractava tant d’una qüestió teòrica com d’aquella altra més relacionada amb les idees sobre el museu com a espai de representació de l’art. L’una i l’altra, intrínsecament relacionades, van pautar els models que s’implementen en la segona mitat del segle XX i que són qüestionats a l’hora de repensar les formes del museu i les seues estratègies expositives. Un generós i lúcid esforç ha guiat el treball de formació de la Col·lecció de l’IVAM al llarg dels seus vint-i-cinc anys d’existència. Una primera etapa centrada en les dècades de la primera mitat del segle fins a la Segona Guerra, i una segona que recorreria des dels anys cinquanta fins a mitjans dels noranta, articulen les fases de la Col·lecció i els seus nucs forts. Cal afegir-hi una tercera etapa que aborda els anys últims, la qual cosa permet a l’IVAM mantindre un diàleg amb els processos i les propostes del panorama més contemporani. De manera directa, esta exposició commemorativa del vint-i-cinqué aniversari de la institució seguix l’eix del desenrotllament mencionat. En relació a la primera mitat del segle, la figura artística que millor expressa l’ancoratge amb l’avantguarda històrica és Julio González. L’adquisició d’un nombre important d’obres de l’artista en els inicis del museu ha permés a l’IVAM disposar hui del fons més important de l’artista. Este fet fa que l’inici de l’exposició haja sigut pensat com un diàleg de Julio González amb artistes dels anys vint que, com Torres García i altres, autors ben representats en les col·leccions del museu, presenten els diferents llenguatges que les avantguardes desenrotllen en eixe moment. L’atenció prestada per la Col·lecció als anys vint, trenta i quaranta permeten a l’IVAM recórrer la primera mitat del segle amb peces fonamentals sobre les quals construir una lectura seriosa de les tensions que recorren aquelles dècades. Més que centrar-se en figures ja canòniques per a tota historiografia, s’ha buscat construir constel·lacions que articulen els diferents discursos que, del futurisme al constructivisme, del dadaisme al surrealisme, de l’organicisme a les diferents utopies espacialistes, travessen la primera mitat del segle i desemboquen dramàticament en els escenaris que la Gran Guerra representa. Un final de les avantguardes i dels ideals que havien sustentat al llarg d’un apassionat viatge carregat d’experiments. Un final que, com Walter Benjamin reconeixerà, anunciava la catàstrofe d’una època. Allí es troben, al costat de Julio González o Torres-García, Brancusi i Matisse, Picasso i Miró, Alexander Calder, Pevsner i Gabo, Schwitters o Moholy-Nagy, Duchamp i André Masson, junt amb materials fonamentals de l’àmplia experiència del constructivisme rus, tan atent a les formes gràfiques i al joc compositiu que fera possible la ideació d’un nou univers utòpic. Fins a arribar als dramàtics anys quaranta, en els quals la tensió de l’època transforma els llenguatges de l’art i
Colección del IVAM. XXV Aniversario
To see the actual publication please follow the link above